Alceu Ribeiro: Semblant a ell mateix

(Uruguay, 1919 - Palma, 2013)

Els primers anys de la vida d’aquest pintor van transcórrer al camp, a qualque lloc allunyat de la civilització, a una zona de l’Uruguai fronterera amb Brasil. Es recorda a si mateix i al seu germà dibuixant les gallines, els gossos, els conills i les vaques de la granja on treballaven els seus pares, fora del temps, en un lloc sense límits.

Probablement hauria passat tota la seva vida allà si no hagués estat per la visita d’un jutge de pau a la finca, que va quedar sorprès per l’habilitat innata dels dos germans per al dibuix i en va gestionar el seu trasllat a la capital i la concessió de beques per seguir els estudis de Belles Arts.

Aquí cal recordar la figura de Torres García, un gran pintor uruguaià que va residir molts d’anys a Barcelona, i després va tornar al seu país per dedicar-se a la docència.

Els seus nombrosos tractats, la seva teoria del constructivisme, els seus desitjos d’abocar a l’alumnat allò que ell havia après dels grans mestres i de la seva pròpia experiència, el van convertir en un mestre sense el qual seria difícil explicar la incorporació de tota una generació de pintors uruguaians a l’art modern. A l’Uruguai es parla de l’abans i el després de Torres García, amb qui Alceu Ribeiro va estudiar durant deu anys, el qual recorda amb una veneració sense ombres la seva figura i personalitat. 

«Era un home d’una gran generositat i un dels grans mestres del nostre segle. Picasso, Miró i Torres Garcia, sobretot, aquest darrer, per la tasca docent. Sense ell difícilment podríem parlar d’una pintura uruguaiana moderna».

Al final de cada conversa del pintor sempre hi apareix Torres García, una frase seva, una observació, un ensenyament. Que tota pintura de veritat és pintura abstracta ho va aprendre de Torres García, i per això és que una obra figurativa no copia la realitat, sinó que hi tria unes referències que susciten una impressió de realitat. “Velázquez és un gran pintor abstracte, sobretot a les seves últimes obres. I no en parlem d’en Goya. Tota pintura que mereixi aquest nom és abstracta. Després, serà o no figurativa”.

L’art és el contrari del caos.

De Torres García va heretar el seu amor per l’ensenyament, per això s’hi va dedicar professionalment a la Universidad del Trabajo, a Montevideo, durant molts anys, igual que ara al seu taller de Palma. «És veritat que em fa perdre molt de temps, però en certa manera és un temps molt ben aprofitat, perquè t’exigeix un alt nivell de disciplina intel·lectual: t’obliga a concretar allò que es vol transmetre, i són els mateixos alumnes qui sovint plantegen els problemes més difícils, és a dir, els més estimulants: l’ensenyant s’ha de limitar, de totes maneres, a transmetre els seus coneixements de l’ofici perquè, després, l’alumne, ja en possessió d’aquesta eina fonamental, pugui desenvolupar la seva pròpia personalitat. Sense ofici és gairebé un miracle que sorgeixi una obra d’art apreciable. I l’ofici ensenya, sobretot, a organitzar el quadre: una superfície sense organitzar mai no pot ser transcendent. Torres García va fer seva una frase de Bracque, que deia que la regla ha de corregir l’emoció; i una altra de Stravinsky, que deia que l’art és el contrari del caos. Les grans obres de la història de l’art estan perfectament organitzades, res és arbitrari».

Disciplina, doncs, i feina, amb coneixement de l’ofici. Qualsevol obra de Ribeiro segueix aquestes lleis fonamentals. Es basa en un primer esbós “que no és exactament un esbós, sinó un document previ, que sol ser de caràcter naturalista. De la reflexió d’aquest document néix una primera idea de què serà el quadre, de les seves possibles maneres d’organitzar-se, que són només tres: projectant les formes sobre el fons, juxtaposades o superposades. Hi ha un estudi previ del color… i aquí és el punt d’arrencada. A partir d’aquí, un és artista o no. Fins ara qui treballava era l’artesà; ara és l’artista qui ha d’iniciar el seu treball, perquè si tots els treballs previs es redueixen en una obra molt ben feta, però incapaç de transmetre a l’espectador una emoció, de fer-li sentir un plaer estètic, tota la feina ha sigut inútil.”

I de Torres García també va heretar influències visibles en la seva obra, en què també han deixat empremtes Picasso, Bracque, Matisse: tot un conjunt de maneres que finalment es resolen en un estil propi, un estil «que és la mateixa personalitat de cada pintor, i que, sí, en certa manera és una fatalitat”. Ell, als seixanta anys, es considera un aprenent de pintor, i a vegades «m’he permès un instant de vanitat en mirar les meves obres tot creient que algunes ja s’assemblen una mica a mi mateix».

Alceu Ribeiro viu des de fa sis anys a Mallorca. Assegura que es troba bé a l’illa i que pot resistir-se amb temprança als infreqüents embats de nostàlgia per la seva terra. El seu taller rep la llum d’un pati alcoverià, un jardí desolat amb un «brollador eixut». Si no s’ha integrat més a l’illa ha estat pel seu retraïment, i no pas per cap mena de menyspreu dels mallorquins: seria insòlit que un home com Alceu Ribeiro, que no s’inventa un passat gloriós ni se’n surt dels principis d’una modèstia franciscana, fos objecte de menyspreu.

No ha prodigat la presència de la seva obra a les nostres galeries. Aquests dies, però, l’espectador té l’oportunitat de contemplar una gran exposició de Ribeiro a Bearn; l’oportunitat de tenir contacte amb un artista que dóna una autèntica exhibició del domini de l’ofici i és capaç de transmetre aquesta emoció, més enllà de les regles. L’exposició és composta d’un conjunt de fustes “l’elaboració de les quals ha sigut una experiència molt interessant. Molt interessant per a mi, ja que la pintura exigeix una descàrrega molt concentrada de la tensió: és un treball de poc temps. La fusta és més lenta i més imprevisible Quan està tallada i composta a la superfície on es suporta, no és res, encara, o és simplement una fusta que no transmet res. 

Per a què digui alguna cosa l’has de treballar, fer-la patir, i pintar-hi a sobre, de manera que el color no arruïni la sensació de volum. Tot aquest procés exigeix una tensió molt dosificada al llarg del temps. El que vull dir és que sense l’ofici seria impossible construir aquestes obres, i el que en queda d’elles, al final, no és la seva execució, sinó el que transmeten».

Text: Guillem Frontera, Diario de Baleares 26 de Maig de 1985