Clica per visualitzar els quadres
Hermen Anglada-Camarasa (Barcelona 1871- Port de Pollença 1959) inicia la seva carrera pictòrica a Catalunya però la desenvolupa a Paris, on queda fascinat per les escenes que li ofereix la vida nocturna, creant un estil propi que aviat li dona fama internacional. Així, obté nombrosos premis i les seves obres es coneixeran arreu d’Europa, Rússia, Argentina i més tard als EEUU. Des de París, el 1908 fa un viatge a Mallorca i, atret pjer la llum i els colors que troba a l’illa, repetirà algunes estades més llargues en el Port de Pollença per després retornar a la gran ciutat. L’estiu de 1914, amb devuit de les seves obres més importants exposades a la Biennal de Venècia, l’esclat de la guerra el duu a perllongar l’estada pollencina, per decidir finalment quedar a viure en el petit poble pescador, el que suposarà un canvi decisiu en la seva trajectòria. Oblidant el seu passat cosmopolita, es dedica amb entusiasme a copsar i interpretar la llum i el paisatge mediterrani en clau decorativa, una màxima entre els seus ideals pictòrics.
L’escenografia pollencina és esplèndida, variada i canviant. Els colors que a París havia de provocar amb jocs de llums artificials, se li presenten espontàniament, i es deixa dur pel gaudi de la natura. A més, Pollença li ofereix una pau d’esperit no coneguda, una vida assossegada i senzilla en contacte amb els habitants propers, amb els qui s’uneix per activitats d’esbarjo. Amics i coneguts el visiten des de París, per compartir amb ell els plaers i privilegis d’un enclavament com aquell, creant noves xarxes i estructures que afavoreixen el turisme incipient de la zona. Ben arrelat, adquireix un terreny on planta fruiters i crea un jardí al seu gust personal, que li donarà nous motius per a les seves pintures. Al llarg d’aquests anys, la seva obra es donarà a conèixer a diverses ciutats espanyoles i en un nou mercat, els Estats Units.
L’esclat de la guerra civil troba casualment Anglada fora de l’illa, a Barcelona, on presenta una exposició de paisatges, i degut als seus antecedents republicans es veu obligat a posposar el seu retorn. Amb el desenvolupament dels fets, i després d’una estada a Montserrat, el gener de 1939 s’exilia a França amb la seva dona i filla Beatriz, amb intenció de viatjar cap a Amèrica, però l’ocupació de París per l’exèrcit alemany el fa abandonar la capital i marxen a viure a un petit poble de la regió de Nièvre, al centre del país. Amb dificultats per pintar i desitjós de tornar a Mallorca des del primer moment, fins el 1948 no va aconseguir el visat que li va permetre retrobar-se amb el seu petit paradís, la casa que havia deixat només per uns dies 12 anys enrere, i els amics, vivint llavors feliç fins a la seva mort.
Silvia Pizarro. Historiadora de l’Art
Hermen Anglada Camarasa, virtuós pintor català, va néixer a Barcelona l’any 1871 i va morir al Port de Pollença el 1959.
Anglada es va formar a la Llotja de Barcelona i el mestre que el marcà fou en Modest Urgell. Absorbí influències noucentistes, modernistes i, més endavant postimpressionistes. Fruint d’una bona formació, decidí viatjar a París l’any 1894 on més tard s’establirà fins al 1914. Allà es forma a les acadèmies Julian i Colarossi, on més endavant serà professor, també ho fou a l’acadèmia Vitti. El pintor, molt feiner, pintava amb mestria, llibertat i sense descans, dins i fora de les acadèmies.
Descobreix la vida cosmopolita nocturna i desenfadada. Realitza les primeres obres seguint la moda de l’època, pintant Paris de nit, escenes de músic hall, cabarets i escenes nocturnes de gitanos amb llum artificial -amb influències de Degas, Toulouse Lautrec, etc.- i retrats, sobretot de figures femenines amb mantellines, influència de Sorolla. El seu amic peruà, l’artista Carlos Baca-Flor, de família molt acomodada, l’introduí en el seu cercle d’artistes moderns i sobretot, dels rics col·leccionistes.
Anglada, de caràcter inquiet i forta personalitat, es manté lluny dels marxants i dels corrents de l’època i creà una obra brillant i pròpia, tal i com fan els grans mestres. Era molt ordenat i al ser el seu propi marxant, duia la seva carrera professional extremadament controlada.
Gràcies a la donació de l’amplíssima documentació que la família ha fet al museu Nacional d’Art de Catalunya, sabem que confeccionava una fitxa de cada obra que executava (on descrivia on s’exposava cada una, qui la comprava, per quin valor, etc.). També va detallar per escrit quines serien les obres a exposar en cas d’una hipotètica exposició analògica. A més guardava informació sobre cada exposició realitzada (reculls dels diaris, crítiques, cartells, invitacions, persones convidades, interessats, etc.).
Decidí obrir un taller propi fora de l’ambient encotillat de les acadèmies. Estava situat a Montmartre (París), el barri de la bohèmia. La majoria dels seus deixebles eren estrangers, europeus i iberoamericans.
Arribà l’èxit i el convidaven a participar a les grans exhibicions a tot Europa i més enllà: Barcelona, Berlín, Brussel·les, Buenos Aires, Colònia, Dresden, Düsseldorf, Gant, Moscou, Munic, París, Praga, Roma, Venècia, Viena i Zuric. També rebé premis molt importants.
A inicis del 1900 comença un degoteig d’artistes que arriben a Mallorca, en part per la construcció del Gran Hotel de Palma (l’hotel més luxós d’Espanya de l’època) obra de l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner. La decoració va ser encarregada a Santiago Rusiñol i Joaquim Mir que descobriren la llum i el color de la Serra de Tramuntana i la plasmaren a les enormes pintures de l’hotel.
Des de 1903 fins al 1915 Gaudí millorà i reformà part de la catedral gòtica de Palma. Alhora, arriben els pintors argentins Bernareggi i Bernaldo de Quirós i l’uruguaià Blanes Viale, companys d’Anglada a París i d’altres europeus com l’alemany Mossgraber. Anglada coneixia totes aquestes visites i, aprofitant una estada a Barcelona l’any 1908, va descobrir Mallorca interessat a comprovar allò que havia sentit envers la llum i el paisatge de l’illa.
La segona visita d’Anglada fou el 1913 qui desembarcà amb la seva dona Simone Martini i els deixebles argentins Cittadini, López Naguil, Diehl i Rodolfo Franco -i la seva esposa- i els mexicans Enciso i Montenegro, tots ells fotografiats a la Cala Sant Vicenç per Guillem Bestard.
Estigueren a Pollença entre l’agost i finals de novembre i probablement quedaren bocabadats. Era el lloc ideal on passar de la congestió de la vida metropolitana a una vida dolça i plaent. Anglada a la quarantena, duia quasi 20 anys a París i gaudia de plena maduresa artística. Instal·lat al Port de Pollença, comença a teixir uns vincles que durarien fins al final dels seus dies.
Anglada tornarà a l’illa l’estiu del 1914, després de tancar l’estudi de París, fugint de la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Vingué acompanyat dels argentins Cittadini, Cordiviola, Nocetti i Ramaugé i el mexicà Montenegro (artista que pintarà l’edifici del Parlament de les Illes). S’instal·laren al Moll, on de seguida canvia la temàtica pictòrica i comença una evolució personal i artística amb un retorn clar cap el paisatge, que Anglada tenia abandonat des de 1894.
Pintaven au plein air, amb la llum del sol: el cel, el mar, les muntanyes, les platges i els fons marins. El grup aconseguí donar a conèixer el paisatge de Pollença dins i fora de Mallorca. A Palma participaren en exposicions conjuntes i aportaren tendències noves, coneixements i pràctiques pictòriques distintes, no sempre ben rebudes per part dels professor més academicistes de l’escola de Belles Arts. Altres com Antoni Gelabert els reberen amb els braços oberts.
Pollença va atreure molts artistes però cap s’entregà com ho feu el grup de n’Anglada, el qual participà en el desenvolupament cultural, social i també econòmic de Pollença. Els devem habitatges llogats, cases o terrenys comprats, hotels i fondes obertes (Anglada fou el primer client de l’hotel Miramar), la compra i ampliació que feu Ramaugé de la Fortaleza de Albercutx (1919), la construcció de l’hotel Formentor per part d’Adán Diehl el 1929, etc.
Anglada, Cittadini i altres compartiren experiència i amistat amb artistes d’aquí: Gelabert, Bestard, Llinàs, Seguí Palou, el menorquí Vives Llull, el valencià Tudela, o l’escultor català de Creeft, que s’encarregà de decorar els jardins de la Fortalesa.
Eren un grup cosmopolita obert i acollidor del qual Anglada n’era clarament el mestre. També era un col·lectiu pluridisciplinari atès que, entre els amics o familiars dels artistes, hi havia escriptors, crítics d’art, intel·lectuals, advocats, músics, empresaris i alguns membres de l’alta societat. Aquests regularment passaven temporades a la Badia de Pollença. Ramaugé era a la vegada artista i alhora mecenes ja que comprava obres dels artistes més necessitats.
Per a la població local els artistes eren benvinguts, tot i el bullici i la novetat, eren convidats a participar a festes i activitats locals.
Durant els hiverns viatjaven als seus països d’origen per exposar, cosa que també feia Anglada que aprofità els hiverns per mostrar-se a un públic peninsular que no el coneixia (Madrid i Bilbao, etc.). Per primera vegada Anglada comença a pensar a exposar als Estat Units.
Amb tantes exposicions la difusió turística fou enorme gràcies a la quantitat d’obres que tenien (que portaven títols com Mallorca, Cala Sant Vicenç, Pollença, Port de Pollença, Castell del Rei, el Calvari o Formentor) i que mostraven en infinitats de museus i col·leccions públiques o privades des de l’Argentina als Estats Units, passant per Cuba, Colòmbia, Mèxic i Uruguai, i també a Alemanya, Anglaterra, Bèlgica, França, Suècia o Suïssa. El paisatges d’aquí s’exhibien en infinitats d’exposicions per Europa i Amèrica, projectant Mallorca internacionalment.
L’any 1918 el virtuós Sorolla feu una estada a Pollença i va ser retratat per Guillem Bestard mentre pintava el Cavall Bernat. Entre 1917 i 1936 arribaren a l’illa altres d’artistes hispanoamericans com ara Castellanos, Vecchioli, Pinto, Riccio, Bellini o Montesinos.
Els anys passen i el mestre Anglada Camarasa arriba a la seixantena. La força de les avantguardes europees, en els anys trenta i següents, relega l’obra angladiana a un segon pla dins del panorama europeu, però a Amèrica del Sud on era conegut des de 1910 i a Amèrica del Nord, continuà essent un artista de primer nivell, fent exposicions a Washington l’any 1924 i a Nova York els anys 1925 i 1926.
El 18 de juliol del 1936 quan esclata la Guerra Civil, Anglada era a Barcelona i aconseguí la protecció de la Generalitat de Catalunya que li permeté viure al monestir de Montserrat, on continuà pintant paisatges de l’entorn. El gener de 1939, marxà a França (on viurà també la II Guerra Mundial). S’hi estarà fins al 1948, quan obtingué els papers pel retorn a la seva casa, confiscada durant la Guerra Civil. Amb 78 anys i havent viscut dues guerres en 10 anys, cercava la serenitat i la calma que el Moll li oferí fins que ens deixà l’any 1959.
Tot i que a primera vista pot semblar que la pintura d’Anglada està executada ràpidament, en realitat està realitzada a capes i està molt treballada, molt rica en matèria i de gran qualitat.
De la seva obra destaquen també els motius submarins. Fou el primer que pintà rics i colorits fons marins aprofitant la fauna i la flora que hi havia a Mallorca a inicis del segle XX. Com era un bon nedador i li agradava capbussejar, podia observar infinitat de plantes, peixos, roques i altra fauna sota l’aigua que alimentaven la seva inspiració. Per pintar-ho inicialment van dissenyar una curiosa tècnica unint miralls a unes canyes llargues que els permetia dibuixar des d’un llaüt. Més endavant va instar la col·locació d’un vidre al fons d’un llaüt per veure millor. Així cercaven un lloc que els agradés i allà pintaven amb devoció.
L’any 1967 la família decidí convertir la seva casa en un museu privat. La Fundació La Caixa va adquirir, el 1991, la totalitat del fons del museu. Amb l’adquisició també de l’edifici modernista del Gran Hotel a Palma, com a seu de CaixaForum Palma, la Fundació decidí decorar part de l’edifici amb les creacions del mestre i s’hi fan exposicions periòdiques del fons, entre d’altres activitats.
Resulta imprescindible conèixer l’obra del genial pintor, el català de més èxit de la seva generació i que la seva obra sigui conservada i difosa pels diversos museus d’art de Mallorca, especialment el museu de Pollença que és on ell va viure i on viu encara la seva filla Beatriu i les seves netes. Al mateix temps cal reconèixer i agrair la feina de difusió que fa el museu digital KAIROI ART amb una cuidada tasca, encara poc reconeguda. Gràcies KAIROI ART per dedicarli aquesta exposició virtual, amb algunes de les obres de l’artista.
L’obra del gran artista Anglada Camarasa és d’una riquesa infinita i configura un legat de gran valor per a la nostra illa. Representa alhora, un tresor valuós per a generacions actuals i futures que podran gaudir de la bellesa de la seva obra i de l’enorme qualitat artística.
Aina Aguiló – Historiadora del arte
