Estudiosos, crítics, historiadors de l’art l’han qualificat “el pintor  de Menorca” Va ser presentat i conegut fora de l’illa com el pintor de Menorca, no tant en el sentit d’esser considerat el pintor representatiu de l’illa, sinó per haver esdevingut per molts el cantor, el poeta de l’illa nadiua. El profà en contemplar un quadre signat per Torrent es demanarà segurament: Quina Menorca?. El quadre li respondrà amb una altra pregunta: Que es planteja davant un quadre?. 

Torrent, ciutadellenc de soca, va néixer a Ciutadella el 8 de setembre de 1904. Aguaità Mallorca, respirà els aires de París i la costa cantàbrica, es perdé per viaranys a La Florida; però visqué a Ciutadella, sense fer-se més enllà de la Costa Nova.

La trajectòria vital de de Torrent abasta sencer el segle vint; però el pintor Torrent no naixeria fins a meitat del segle, Fou la seva una vocació tardanera; però Déu ni do! com de fecunda i copiosa!

Torrent no pintaria allò que veien els seus ulls, sinó que plasmà allò que sentia: no la visió fugissera, eternament canviant d’un ambient, sinó la reflexió ponderada, madurada que la contemplació d’una escena, d’un paisatge, l’inspiraven. Les seves visions no pertanyen a cap instant determinat de la història, sinó que els representen tots; són una història conclosa i poden il·luminar qualsevol moment d’aquella. En els seus quadres, el paisatge menorquí s’impregna d’una rara i ancestral empremta  a través d’una percepció més bé monocromàtica, a vegades hostil, que imprimirà caràcter a la seva producció durant dècades. La seva original interpretació de les tanques, de les parets seques, de les barreres menorquines, tot definint Menorca d’una faiçó insòlita, amb el contrapunt d’aquells arbres dolorosament nus, com a forques clavades furiosament a terra, substituint les cabelleres atapeïdes i fosques de les pinedes i dels ullastres menorquins, donen una forta personalitat al pintor. Els elements que defineixen aquesta abstracció paisatgística menorquina són una traducció de seu propi llenguatge. Interpretar un llenguatge vol dir fer una lectura, perquè, en efecte, davant els quadres l’espectador se sent empès tant a mirar, com a llegir, a desxifrar allò que Torrent vol dir. 

Curiós, encuriosit, com qualsevol artista que precisa explorar per enriquir aquest llenguatge, Torrent es traslladà a París. L’estada a la capital europea de l’art i la confrontació amb les tècniques i vessants més actuals, significaren una profunda convulsió en les idees estètiques de Torrent. Però més que aquelles escoles noves, sovint modes passatgeres, fou la descoberta del color com a element essencial de la pintura impressionista i de les tendències que sorgiren a partir d’aquella, el que marcà les pautes que seguiria el nostre pintor. El puntillisme, Van Gogh, Utrillo, seran evocats en les seves teles de l’època de París  La seva obra deixondeix general interès i l’astorament de molts. Astorament per la unitat d’estil, per l’encís indefinible de la paleta, la riquesa dels temes, pel sentit del ritme, del dinamisme dels quadres, dinamisme que es la lògica resultant de la compenetració de línia i color. 

A finals de 1964 va recórrer la costa cantàbrica. Cada viatge aporta, a més de noves experiències, una nova interpretació del color i del dibuix. Les perspectives no arriben a ser descobertes, sinó solament intuïdes. La tècnica dels colors plans, els paisatges contemplats des d’angles molt pronunciats, gairebé sense horitzons visibles, l’absència d’ombres (no es recordava de pintar-les, solia respondre quan algú li feia notar aquella anomalia), l’eliminació del clarobscur, s’imposen en la retina de l’espectador de forma agressiva. La sobreposició de colors crea una sensació de profunditat que el dibuix no proporciona.

Afirmava que un model, ja fos una figura, o un paisatge, era només una pauta, no una finalitat. 

El pintor fonamenta la seva pintura en una imatge visual molt directa de les coses. En el fons de la seva excepcional integritat, demostra una puresa de judici que li permet plasmar la realitat que veu: és a dir, de la seva realitat, la que tradueix, transformant-la a través de la seva realitat interior, per crear un art cromàtic en el que cada taca de color neix de la rica experiència visual viscuda. 

La idea d’amplitud que Torrent pretén encerclar en cada tela, exigeix un alt grau de concentració. D’un extrem a l’altre de la tela, el quadre emet una extraordinària sensació cromàtica, com en els antics mosaics bizantins, colors per tot arreu, tonalitats que es fixen, es mesclen, es fonen en les línies.

Aleshores es tornen objectes: turons, tanques, parets, arbres. Com en una composició orquestral cada taca de color dona el seu so, interpreta la seva frase melòdica, personalitza el seu timbre. Quan la vista abasta tots els colors, és com si l’orquestra atacàs la seva música acordada. 

Ja no és una nota, una frase, un timbre, sinó una única harmonia. I com en una obra musical, la creació de Torrent es desplega en una successió de ritmes, de perfils sinuosos, d’escales cromàtiques que no pretenen conduir vers un únic punt de fuga segons la norma, sinó que el espectador pugui veure més enllà.

L’home, fugitiu perseguit pel temps, que es transforma en cada instant de la vida, que des del naixement fins a la mort es veu arrossegat per l’evolució constant dels seus sentiments, de les seves idees, del seu ésser físic i moral, vianant al que la vida no el deixa aturar-se mai, viu per crear-se la il·lusió del definitiu, de l’immutable, treballa sense repòs per a establir quelcom sòlid: creences i monuments. L’home, ésser transitori, té la vista posada en l’eternitat; l’home, ésser relatiu, no deixa de somniar amb l’absolut; dins la inexorable dissolució de les coses lluita per deixar solatge, quelcom perdurable, l’obra que el lligui al  miratge de la mort vençuda.

Per açò Torrent pintà, pintà sense repòs. I cada vegada la seva pintura expressava més aquesta necessitat d’afirmar-se com a lligam entre el trànsit efímer de l’home per la vida i permanència de la seva obra.

Poc a poc, desapareixen els elements accessoris. Les composicions esdevenen geomètriques, definides pels quadres de parets seca, just esbossades. No hi cal vegetació, ni verds, sinó la nuesa d’una terra buida, com carregada de ferides, en connexió amb les descripcions d’aquella Menorca surrealista que descriví amb paraula de mestre, l’autor de “Pedres i vent”, Màrius Verdaguer.

La maduresa del seu art anà al compàs de la seva vida, una vida en la que sonaren moltes cordes, amb sons ben diversos. En el calaix de sastre del seu estudi hi quedaren entre les seves pintures, els diaris, els llibres, els papers, les medalles i guardons que jalonaren la seva trajectòria.

Una trajectòria creativa de caires sorprenents, caires estranys. L’humor, la vis còmica que sabia captar tan ràpidament en qualsevol circumstància o moment, eren una expressió de la pau interior del pintor Torrent, o foren una defensa, una cuirassa per evitar que els altres no poguessin guaitar al seu interior? 

La seva vida fou un seguit d’anècdotes entranyables. Però…

On, quan fou Torrent veritablement sincer, absolutament sincer? Crec honestament que en la seva, amb la seva pintura. Els homes de creació sempre s’han manifestat conscientment o inconscientment, a través de la seva creació. Que en traiem en contemplar un quadre de Torrent? Quin és el missatge que s’hi amaga? Perquè a la seva obra, en tota la rica diversitat de les diverses èpoques pictòriques hi ha constants, potser temporalment abandonades, emmascarades, substituïdes, però mai oblidades.

Eren en  veritat rics, explosius, gloriosos els seus paisatges, tal com alguns els han interpretat?

No serien millor una visió turmentada la que ens presentava Torrent en retratar amb grocs rabiosos, marrons patètics o blaus absurds un racó de l’illa? En ell, la mateixa placidesa de la mar, les transparències assolides amb admirable senzillesa, prenen un caire dramàtic.

Per què no descrigué mai les cabelleres esponeroses de les nostres pinedes? En quin model de la natura s’inspirà per torturar les tanques mai verdes, amb aquells arbres —jeroglífic, esquema, abstracció— que copejaven l’àmbit d’anguniosa desemparança?

I per què, aquelles figures, a vegades accentuades i definides, altres dissoltes i foses en el context, que soles o en grup, però sempre dolorosament solitàries, puntuen la seva producció?

En les obres de la seva darrera època aquestes figures esdevenen obsessives, convertides en alguns casos en protagonistes indiscutibles que s’apoderen del quadre, tanta és la força que transmeten.

És que la solitud és l’estat natural de l’home? Seria aquest idò el missatge latent, el secret dolorosament amagat per aquell home afable i senzill, somrient i humil, que deia: A qui he d’agrair, sinó a Aquell que tot ho pot, que els altres hagin vist en la meva obra, molt més del que he vist jo? Com puc presentar-me davant un públic que sempre espera de mi, coses a les quals mai podré arribar? 

Josep Robert Torrent va morir a Ciutadella el 13 de novembre de 1990 a l’edat de vuitanta- sis anys.

Julià Seguí