Als disset anys, va ingressar a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, i en un sol any va completar quatre cursos de dibuix artístic, i guanyà la medalla de Plata d’aquell mateix any, amb un excel·lent a totes les assignatures. En finalitzar Belles Arts, va guanyar la beca fi de carrera per a estudiar i fer còpies durant sis mesos al Museu del Prado. L’esclat de la guerra civil el va agafar fent una còpia d’una obra de Velázquez. Com li va ocórrer a molta de gent, la seva vida va fer un gir, i el van allistar per combatre al front. Ignacio Gil, apolític i desinteressat en tot el que no fos pintar, va decidir incorporar-se a infermeria, i així evitar agafar un fusell i poder seguir pintant de tant en tant. Com ell mateix va dir en una ocasió: “l’important era no engegar ni un tret; no morir ni matar, m’estimava més pintar”. Degut a la seva bona relació amb Mariano Benlliure, els seus dibuixos i pintures van impressionar alguns generals republicans; des de llavors els quadres i el pinzell per retratar els alts comandaments de la república es van covertir en la seva batalla diària. En acabar la guerra a la comandància sanitària de Jaén, després de la fugida en massa de la resta, el general Cabanellas i el seu Estat Major van sorprendre Ignacio Gil —soldadet ras— com a màxima autoritat militar del lloc. El nostre geni, és clar, estava dibuixant.

Quan el general Cabanellas va observar els dibuixos i esbossos preparatoris dels retrats dels generals republicans enemics (Mangala, Miajas, Cardenal), Ignacio Gil va visualitzar al seu cap la seva immediata execució. Però la fortuna va tornar a ser al seu costat. El general, impressionat per la seva qualitat artística, lluny de sentenciar-lo a mort, li va encarregar retratar a tots els generals del bàndol nacional; fet que finalment no va passar però que li va servir per a obtenir un salconduit i poder tornar a la seva Barcelona natal per dedicar-se a l’única cosa que realment l’importava: l’ofici de pintar.

Després de la contesa, Ignacio Gil va descobrir Balears. Persones properes el van informar que l’arxipèlag balear era un lloc idoni per a la venda d’obres gràcies al turisme. No obstant, en plena postguerra, pocs visitants es deixaven veure en unes terres sumides en la misèria. Però la fortuna es va tornar la seva aliada un altre cop. Un important industrial mallorquí—el Sr. Alcover—impressionat per la seva tècnica i el seu estil, el va contractar per a decorar la seva gran mansió amb les seves obres. Durant més de sis mesos va treballar sense parar per cobrir el palauet amb els seus quadres, temps suficient per enamorar-se de Mallorca i d’Eivissa. La màgia de la llum nítida i el cromatisme dels seus paisatges farien efecte en el pintor al llarg de tota la seva vida.

Aquell mateix any (1940), el director de Galerías Costa, després de veure la seva obra, li va proposar una exposició a Palma de Mallorca. L’èxit va ser rotund, tant en vendes com en crítiques. A través del Sr. Costa, Ignacio Gil coneixeria al director de les Galeries Augusta de Barcelona, i a partir d’una primera exposició aquell mateix any, s’hi succeirien anualment fins a la mort del pintor.
Ignacio Gil va ser un exemple de lleialtat absoluta a l’art. Ni el seu primer èxit ni el seu reconeixement prematur el van desviar mai del seu objectiu. Les seves teles porten la passió i les emocions del paisatge i els seus habitants. Ha integrat com a pocs la figura humana amb el seu entorn. Els costums, les tradicions, les celebracions i també les feines quotidianes emergeixen després d’una pinzellada vívida que es tradueix en el moviment dels seus actors. Els sojorns blancs d’Eivissa amb el contrast del cel nítid i la mar calmada, semblen desitjoses de sortir de l’obra. Encara que Eivissa fos el seu paradís particular, Ignacio Gil, en la seva ànsia de veure i conèixer per després plasmar-ho a les teles, va ser un viatger incansable. Va recórrer bona part d’Àfrica i Orient, oferint un honest testimoniatge en els seus quadres. Qualsevol motiu ha representat un tema, un motiu per crear; i no només per a expressar allò que percep a través de la seva docta mirada escrutadora, sinó per a transformar la realitat en una cosa diferent, que només ell és capaç d’advertir. En una coneguda entrevista, el mateix artista ho va expressar a la perfecció:“Fer un quadre realista no és fer una fotografia; el quadre és una interpretació, ho ha de ser. Un quadre no només és una qüestió d’habilitat, de tècnica. No n’hi ha prou amb pintar la realitat; l’art ha de ser interpretació, no còpia. És mostrar realitat sota noves formes; en la meva pintura intento deixar constància del que veig, però no com a còpia sinó com a interpretació. Un quadre porta, o ha de portar, sempre una gran càrrega de la sensibilitat de qui el pinta”.

Tot i que la sort va estar moltes vegades de part seva, la vida d’Ignacio Gil va ser una vida dedicada a la seva feina. Va néixer artista; podia haver-se dedicat tant al cant —gràcies a la seva veu de tenor i a l’influència de la filla de Santiago Rusiñol— com a la poesia, però la pintura el va captivar des de molt petit i va perseverar en la seva disciplina fins a la fi dels seus dies.
Va ser un artista audaç i valent que mai va tenir por als reptes. Es va arriscar a pintar els interiors de la catedral d’Eivissa per encàrrec del Bisbat i ho va aconseguir amb èxit rotund. Va plantar el seu cavallet a racons d’Àfrica en temps de conflicte i mai no es va acovardir davant res, anant sempre a la recerca de nous motius per a les seves obres.

En la seva dilatada trajectòria va obtenir importants premis, medalles i mencions, i a excepció d’Oceania, va exposar a tots els continents. Va realitzar exposicions de forma assídua a les prestigioses Galeries Costa (Palma de Mallorca), Galeries Augusta (Barcelona), Galeria Cezanne (Cannes), Salón Cano (Madrid), i Lars Laine Gallerie a Palm Springs, Califòrnia (EE.UU), entre d’altres.
Ignacio Gil va morir als noranta anys de la mateixa manera que va viure, pintant i dibuixant una vida que li va semblar meravellosa.

Damià Verger Garau. Pèrit Judicial d’Antiguitats i obres d’Art i Crític d’Art