Hi ha persones a les quals la vida es posa de cara des del principi, i d’altres que s’han de guanyar cada cosa esmerçant-hi la força, la tenacitat, els sabers i el talent que poden reunir al llarg dels anys. Si ho traslladau a la pràctica de l’art, tot plegat s’embulla una mica més, perquè les habilitats i l’enginy poden jugar un paper decisiu, per bé o per mal, en la carrera d’un artista. L’artista del qual ara vull parlar és dels que s’ho han guanyat tot gràcies a una obstinació imbatible.
Però no voldria que el verb guanyar, que acab d’emprar, sigui
entès en l’accepció que més sembla interessar en el món actual, el món de l’art en primer lloc. El guany d’Andreu Maimó és d’una altra categoria, diríem que és la conquesta i la posada en valor de les seves qualitats de gran artista, que durant un temps se li havien resistit.
Molts d’altres, en una situació semblant, han abandonat els estris de l’art i no sabrem mai si duien o no un artista amagat darrera l’ànima. Andreu Maimó, que des de molt jove es dedicà a dominar l’ofici -els oficis-, hagué de comprendre que per ser artista és menester alguna cosa més que saber pintar, fer ceràmica, escultura, gravat, litografia, xilografia…
De vegades, les coses guanyades amb esforç se’ns presenten amb una profunda senzillesa. Així són les obres d’Andreu Maimó, senzilles, profundes, amb una capacitat immensa de suggerir-nos allò que, per la via de l’obvietat, no ens hauria commogut. Quin és el secret de l’artista? Servidor diria que la clau del seu art té a veure amb la seva capacitat infinita de mirar, de mirar tan intensament les coses que, finalment, apareixen envoltades d’una aura metafísica -i desprenent sovint uns ecos dramàtics que se’ns manifesten com una veu en off. Ha pintat ceps que ens parlen de la tragèdia del desarrelament creuant de principi a fi tota una vida.
Fruits en procés de podriment que al·ludeixen al pas del temps (sense les altisonàncies que pretenen ocultar els tòpics propis del ram); i ben prop dels raïms de taula o per a vi apareixen les raspes, amb la mateixa noblesa que el seu propi passat de sabors i d’aromes. Andreu Maimó: la claror de la seva mirada poetitza totes les coses. Damunt tela, en ceràmica, en escultura, en obra gràfica veritablement digna de ser contemplada i col·leccionada, el món de l’artista es va desenvolupant en una tensa quietud, en una atmosfera on totes les coses es deixen inundar per la seva llum i serenament bateguen. El lector m’ha de permetre la frivolitat -tota classificació en art és una frivolitat- de dir que l’obra d’Andreu Maimó ha estat, per a servidor, una de les descobertes més importants dels darrers anys. I m’agrada pensar que ara molta gent podrà acostar-se al món d’aquest artista (Galeria Joan Oliver Maneu, Palma) i fer-lo seu de pensament, de paraula o -els més afortunats- d’obra. Qualsevol obra d’Andreu Maimó us farà bona companyia -més d’agrair en temps d’irrisorietat i desconcert en els àmbits socialment habilitats per a dictaminar sobre què
cosa sia l’art.
Guillem Frontera (Última Hora)
