Encara està per fer una narració critica del paisatgisme a les Illes Balears a la segona meitat del segle XX però sense cap dubte, la simplificació, l’equilibri i el silenci del paisatge que va aconseguir Gaspar Riera hi tendrà un lloc molt destacat, com el darrer artista pintor que va tractar la

Persona d’una gran sensibilitat, amant del silenci, de l’autenticitat i de la sinceritat, enamorat de la natura i de Mallorca, va recórrer durant anys els camins i caminois carregat amb la seva maleta de pintor i la seva càmera fotogràfica. 

La seva obra ens sorpren per la seva modernitat i vigència, no només en l’obra plàstica sinó també en la literària i la fotogràfica. Un paleta de colors que té amplitud i diversitat al llarg de la seva tècnica d’oli sobre teles de diverses qualitats i textures. 

Terra, el paisatge, com un ésser viu, indomable, cercant-li  la llibertat que no tenia i poder-la mostrar tal com era, fugint del cromatisme melós que es duia i cercant-li una veu pròpia com pintor. 

Nascut a Estellencs, el  9 de maig de 1922, mai va rebre formació en matèries artístiques, era fill d’uns carboners, però pràcticament des del bressol va començar a pintar, a dibuixar i a mostrar el seu interès per les arts en general (pintures, poesia, fotografia,…). Va centrar la seva obra, especialment, en pintar i retratar el paisatge de Mallorca i ho va fer d’una manera innovadora, va revolucionar el paisatgisme predominant fins aleshores i va aportar una visió pròpia, una mirada diferent al que es feia tradicionalment.