Esta web utiliza cookies para que podamos ofrecerte la mejor experiencia de usuario posible. La información de las cookies se almacena en tu navegador y realiza funciones tales como reconocerte cuando vuelves a nuestra web o ayudar a nuestro equipo a comprender qué secciones de la web encuentras más interesantes y útiles.
Jordi Póquet, l’ànima del paisatge
Vaig entendre, en mirar quasi a les fosques, que la llum era allà, a les teles, pintada i muda. Llum de quadres, copsada i retinguda en l’encanteri esclatant d’un instant perfecte, irrepetible, quan la invisible pulsió és color i és clara. És l’esguard obert, el secret despert de Jordi Poquet quan pinta la imatge del seu romiatge pels indrets mallorquins.
Terra endins o vera de mar, Jordi Poquet assaboreix l’aire propi d’aquell paratge i l’absorbeix amb l’avidesa impacient del penitent solitari. Aleshores, solitari paciente, vessa sobre les teles tot un món interior que és un trassumpte personalitzat del món que l’envolta.
I és que Jordi Poquet sap que el paisatge no és sols una inmediata referencia panoràmica que encercla, fetilleria policromia, la mirada del pintor. El paisatge és, ha de ser, una premissa estètica a partir de la qual el pintor, en el registre de l’emoció artística pugui desenvolupar la seva capacitat creativa.
Per aquestes raons, el cor sempre coneix raons intuitives, Jordi Poquet, des d’una visualització directa, sensorial, essencialitza el paisatge i, amb apassionat seny, en realitza una valoración plástica plena d’un profund i net mediterranisme. Signe suprem d’un pintor que, com Jordi Poquet, s’ha embegut de llum acolorida per a desplegar, després, un repertori pictòric sensible i brillant.
Ell, Jordi Poquet, sembla agosarat i és tímid, sembla espontani i és meditatiu. Per això construeix la seva pintura des d’una interioritat recitativa, ajustada i expansiva. Per això, els paisatges de Jordi Porquet són d’una notable lleugeresa, espontaneïtat, de pinzellada sobre una sòlida, meditada, concepció compositiva.
Per això, sense témer la conjugació vibrant dels colors complementaris, ni l’obligada definició dels primers plànols, Jordi Poquet crea intensitats zonals i espais neutres i, en tensió cromática, es llança per l’horitzontatlitat tonal de les perspectives afinades fins als límits de les transparències dels celatges, on els blaus ingràvids s’esdevenen serenor trencadissa sota matisos nacrats que contrapuntegen sedositats malves, avellutaments purpurats, rosats inicials, blancs insinuats, epifanies celestials.
Jordi Poquet estima l’aire del camp i l’aire de la mar. Estima les agrupacions de reselles que taquen de sang el llençol germinal dels sembrats. Estima l’hora hibernal quan els ametllers teixeixen randes nupcials i efímeres. Estima la majestat revinclada de les oliveres de testa argentada que fiten la memòria secular de la terra. Estima les desarrenglerades rengleres de flors silvestres, càntic humil de liles pàl.lids, de grocs daurats, de verds juganers, de vermells esfilagarsats damunt uns ocres perllongats.
Estima i pinta, Jordi Poquet, l’oratge marí, l’oratge salí que es condorm a la platja plena de sol. Vol des del brancatge dels pins, agulles verdes, color escondit dins un laberint ferit per aromes esfullades. Reflexos liquats, tranquils, com a fils aquarel.lats d’una densitat antiga, mítica, com la mateixa remor de la mar.
Estima i pinta i pinta I estima, Jordi Poquet, el secret miracle de la llum de la terra, de la llum de la mar, de la claror de l’atmosfera que, fugissera aventurera, és mesura humana de la dolça i dramàtica profunditat del paisatge. Car el paisatge, per a Jordi Poquet, és una categoria artística més enllà de la inmediata referència de l’entorn vivencial. És l’ànima del paisatge.
Alexandre Ballester
Tardor 94, Sa Pobla