Nascut el 1938 a Mendoza (Argentina), de pareS mallorquins, Rafael Amengual va estudiar per lliure a la Universitat de Cuyo, una formació entre acadèmica i autodidacta que va completar amb la seva vinguda a Europa el 1962 per admirar les obres dels grans mestres als museus d’Anglaterra, Espanya, Portugal i Itàlia. El 1963 s’estableix a Mallorca, on —exceptuant el període entre 1983 i 1989, en què resideix a Lockerbie (Escòcia)— fixa la seva residència definitivament. Lector apassionat i persona de vasta cultura i sensibilitat refinada, va coincidir al llarg de la seva trajectòria amb creadors com Lucio Fontana, Alexander Calder, Miguel Ángel Astúrias, Joan Miró o Robert Graves, entre d’altres, que van deixar intensa empremta tant en la seva personalitat com en la seva obra.
Bona part del seu treball se situa en l’àmbit de l’abstracció, encara que moltes vegades es detectin referències figuratives evidents. A les seves composicions conflueixen tant el gust pel traç i la gestualitat com el seu interès per la indagació matèrica, que es tradueix en un tractament acurat de les textures i en una minuciositat preciosista que no deixa ni un mil·límetre de superfície sense mimar.
Especialment seduït per les obres de petites dimensions, de caràcter més íntim, tant les teles com els cartrons o papers —un dels seus suports predilectes— es caracteritzen per la presència constant de símbols i d’una sèrie d’elements com l’arc, la creu, el triangle o el cor que, fruit d’un constant procés de depuració formal, conformen un corpus personal i intransferible —“Alfabet Amengual”— que introdueixen una sèrie de connotacions místiques que evidencien el seu inequívoc interès per la contemplació, la natura i la filosofia oriental.
Ha desenvolupat també una tasca prolífica al territori de l’escultura. Inspirant-se en part en l’estètica de l’objecte trobat, recol·lectava i col·leccionava de manera habitual petites peces d’extracció humil —normalment desapercebuts per a la majoria de les persones—, que una vegada al seu estudi recreava i acoblava, dotant-les de noves formes que els permetien assumir nous significats.
Repleta d’evocacions místiques que emfatitzen el caràcter transcendent que per a ell va tenir sempre l’acte de crear, les cadències musicals i les evocacions literàries que es detecten al rerefons de la majoria de les seves obres ens remeten a mons onírics i inaccessibles en què no hi ha més llei que la dictada per la màgia i la poesia.
Al marge de la inqüestionable qualitat de la seva obra, Amengual destil·lava una extraordinària humanitat. Rigorós i autoexigent, va ser assidu contertulià i un dels més carismàtics mantenidors de les reunions del Grup Dimecres, del qual es commemora aquest 2025 el cinquantenari, que entre el 1975 i el 1980 va aglutinar un bon nombre d’artistes, escriptors, col·leccionistes i aficionats. Reunits habitualment a Can Nofre —un bar de l’extraradi de Manacor—, sempre dimecres i sempre també al voltant de plats tradicionals de l’illa, en aquelles trobades van arribar a participar pintors com Miquel Brunet, Llorenç Ginard, Ritch Miller, Jim Bird, Ellis Jacobson, Steve Afif, José María de Labra, Longino, Juli Ramis, Manolo Villalta, Robert Llimós, Guillem Jaume, Jorge Pombo, Manuel H. Mompó, Eusebio Sempere, Josep Guinovart, Lluís Castaldo o Will Faber, entre d’altres, i entusiastes col·leccionistes como Bartomeu Riera Bassa, Gaspar Oliver, Pep Castor, Pep Truyols o Jerònima Sastre.
Al llarg de la seva carrera va fer mostres individuals i col·lectives a Argentina, Espanya, Anglaterra, Àustria i Alemanya. El 1992 va rebre la Gran Medalla de Plata i el Premi del Jurat a la IV Biennal Internacional del Caire (Egipte).
Joan Carles Gomis
