RAMON NADAL, L'ESPLENDOR DEL PAISATGE

La figura de Ramon Nadal Horrach (Palma de Mallorca 1913-1999) suposa un referent indiscutible a la pintura postimpressionista i també un mestre d’artistes a la pintura balear del segle XX. De port seriós, mirada serena, innata elegància i esquiu de multituds, es va convertir en un geni per mèrits propis. Va viure per i per a la pintura, i res ni ningú li va apartar gens ni mica del destí pel quin va venir a aquest món: per crear art al més alt nivell.

El seu pare, Jacinto Nadal, home d’exquisida cultura i copiosa monologia, va descobrir en el seu fill tot i ser un nen, el talent i les aptituds per al dibuix i les arts plàstiques que després amb dedicació, disciplina i el transcurs del temps el convertirien en un insigne mestre de l’art. Més tard, el jove Ramon Nadal s’inscriuria a l’Escola d’Arts i Oficis de Palma de Mallorca, els mestres dels quals van ser dos grans referents de la pintura paisatgística de Mallorca: Lorenzo Cerdá i Francisco Rosselló, dos pintors de tall academicista però banyats per la font de l’impressionisme. Amb posterioritat i acreditat amb les capacitats tècniques necessàries per dedicar-se al bell art de pintar; trobaria el seu mestre i conseller més influent, el gran i cèlebre pintor argentí que després de tornar de París es va instal·lar a Mallorca: Francisco Bernareggi.

Ramón Nadal va realitzar la seva primera exposició amb tot just tretze anys al “Saló de La Veda” i el seu imminent èxit tant de crítica com de vendes va resultar tal, que no va deixar de pintar i exposar les seves obres fins a la seva mort el 1999. Va compartir cartell amb els artistes més rellevants de l’època: Anglada Camarasa, Francisco Bernareggi, Tito Cittadini, Eliseo Meifrén, Roberto Ramaugé, Antoni Gelabert, Lorenzo Cerdà…

Possiblement l’èxit de Ramón Nadal radiqui en la seva honestedat i també en el seu afany tenaç d’autosuperació. Abans de res parlem d’un pintor seriós i que es va dedicar amb exclusivitat al seu art, evitant qualsevol interferència externa. Com a exemple d’això, fugiu sempre de certàmens i concursos ja que considerava que l’esquilmaven un temps que havia de dedicar a la seva pintura. I per altra banda, la fèrria disciplina, constància i afany de superació que s’autoexigí sempre, el guiaren cap a l’olimp dels creadors d’art. Les seves teles, assolirien les més altes cotes de bellesa i esplendor. Perquè l’obra de Ramon Nadal és sobretot bella i colossal. Els seus vívids paisatges d’empastament dens i viril presenten la naturalesa de l’illa, agresta i arrogant, manifestant tot el seu poder.

I per altra banda, la fèrria disciplina, constància i afany de superació que s’autoexigí sempre, el guiaren cap a l’olimp dels creadors d’art. Les seves teles, assolirien les més altes cotes de bellesa i esplendor. Perquè l’obra de Ramon Nadal és sobretot bella i colossal. Els seus vívids paisatges d’empastament dens i viril presenten la naturalesa de l’illa, agresta i arrogant, manifestant tot el seu poder.

Tot i tractar amb molta delicadesa la figura i el retrat -exemple d’això són les seves fascinants gitanes que ens recorden a Nonell- i amb perfecta harmonia els seus bodegons i naturaleses mortes, el que més defineix la seva pintura és sens dubte “l’exaltació de la naturalesa”, amb les seves formes i llocs i plasmant-la amb una força inusitada. El seu traç és ferm, valent, enèrgic, decidit, i la seva paleta cromàtica abasta una gamma que sembla infinita a causa de l’absolut domini dels colors. Fidel als seus coneixements tècnics, a la seva serenitat i sensibilitat, Ramón Nadal aconsegueix que un matoll campestre i dos rostolls a la vora d’un camí intransitat es transformin en un paisatge majestuós amb immensa riquesa de matisos.

Com a gran artista i mantenint els costums nobles dels pintors impressionistes i modernistes, el mestre Ramon Nadal no va ser mai un pintor d’estudi inspirant-se en esbossos i fotografies; en aquest sentit va procedir igual que van fer els seus pintors predecessors: a “plein air”, assentant el seu cavallet entre les roques estretes de la Serra de Tramuntana, o envoltat d’herbes, branques i mala herba sota velles oliveres i embullades figueres de moro.

Atenent les seves varietats cromàtiques alguns crítics ho han encasellada en diverses etapes; però Ramon Nadal —un mestre en constant experimentació— no sempre va seguir una evolució lineal. En algun punt del camí i sempre a la recerca de la grandiloqüent bellesa de l’instant, no li va suposar mai un inconvenient recrear-se a utilitzar tècniques i estil de les seves etapes anteriors.

De manera orientativa, podríem considerar que en una primera època que abastaria la seva joventut, fins al 1940 aproximadament, estaria marcada per la influència academicista i la seva immersió al noucentisme.

Des del 1942 fins a mitjans dels anys cinquanta evolucionaria en una línia postimpressionista en què estendria amb avidesa la seva extensa paleta cromàtica amb predilecció cap a la gamma de verds i blaus i aplicant una pinzellada amb notori empast. I des de la meitat de la dècada dels cinquanta fins a la fi dels seus dies, es caracteritzaria en primer lloc pel canvi d’eina; va substituir el pinzell per l’espàtula, impregnant un traç encara més poderós a les seves teles i alhora l’empaste matèric de la pintura a l’oli adquireix un volum i densitat poc usuals. El relleu de la pasta oli sobre el llenç només és comparable a dos grans artífexs més del paisatgisme balear: Ferrán Arasa i Bernardino Celiá. Els paisatges de Ramón Nadal adquireixen una voluptuositat viril que atrapen l’espectador i l’enerven a l’abisme del penya-segat. L´obra de l´artista es converteix en un espectacle intens, profund, ingent; com les simfonies de Brückner o Mahler.

Tot i ser un home gairebé amb por escènica, fugissera del protagonisme i amb menyspreu cap als premis i reconeixements, el 1952 se li va concedir la Medalla d’Honor del Cercle de Belles Arts de Palma de Mallorca, el premi únic del cinquantenari del Foment de Turisme (1955), el nomenament d’Acadèmic de Número de la Reial Acadèmia de Sant Sebastià de Palma de Mallorca (1964) i el Premi dels Premis Ciutat de Palma el 1973, concedit per l’Ajuntament de Palma de Mallorca. El llegat de Ramón Nadal, per sort és extens i representat en distingides institucions i pinacoteques.

Abans de res D. Ramón Nadal va ser un artista sincer i honest que amb sensibilitat i saviesa va saber captar la bellesa de la seva terra i expressar-la amb amor i passió a cadascuna de les seves teles.

Damià Verger Garau

Perit Judicial en Art i Antiguitats i

Crític d’Art