Pere Pavia
Fa molts d’anys, era un nin i assistia a l’escola del meu poble. Allà vaig saber que vivia en una illa i vaig aprendre que un illa és un fragment de terra envoltat per totes bandes de mar.
No se’m va parlar mai de les ones que arriben, a vegades tempestuoses, ni dels vents feixucs. Ho he après al llarg dels anys, que no et dispensen de les ventades ni de l’onatge. Un vers d’Ausiàs March em revé ara a la memòria: “Foll és aquell qui el vent fermar volia”. I aquest vers, justament, em porta a l’obra artística, seductora i admirable de PERE PAVIA. El veig, l’artista, com una illa sobre la qual venen a caure tost els vents de l’art contemporani, les correnties més enlluernadores de la creació.
Sobre la seva paleta de pintor, a la punta del llapis del dibuixant, al cairell de l’escarpra de l’home que esculpeix àngels i quimeres vingueren a posar-s’hi els grans enigmes de la creació artística d’un segle que sedueix i esborrona alhora. Em referesc al segle XX i a les primeres dècades del segle d’avui.
Diria que les mans de PERE PAVIA -recordau aquell vers de la cançó de Raimon: “d’un home mira sempre les mans”- contenien la força creadora que li arribava des de tots els caires del vent. L’Europa convulsa de la segona meitat del segle ha marcat les seves passes: la grisor extrema de la Dictadura, les tensions de la guerra freda, el postfranquisme.
Tots els esdeveniments històrics també arriben sobre les seves teles i a les pedres sobre les quals treballa.
L’expressionisme, el surrealisme, el cubisme, fins al pop-art l’influeixen i afaiçonen el seu imaginari. Admira Picasso, Joan Miró, Magritte, també Andy Warhol. I explora la màgia que s’amaga en les coses més petites.
Per a PERE PAVIA, avantguardista de natural, l’art és sobretot experimentació i per això s’integra en l’ebullició artística i cultural que marca el seu temps.
Li agrada la provocació, perquè pensa que la praxis artística ha d’esser inquietant, i depura les formes, i juga amb els volums, i es decanta cap a l’abstracció i els jocs geomètrics –pens ara en el quadre titulat “pit-gerra”-, i juxtaposa els objectes sovint solitaris en una atmosfera que tensa la realitat només perquè es deixi representar. Quan fa retrats –pens ara en el retrat de na Cisca, en el de Francesc de B. Moll, en el de Longino, en l’autoretrat, fa la impressió que el personatge del quadre ens mira a nosaltres i ens interroga.
Fuig de l’academicisme i s’arrisca i trenca amb els cànons artístics establerts. Voldria treure l’art dels museus i les acadèmies i posar-lo en contacte amb la gent del carrer, amb el primer que passa. Voldria modernitzar i estimular la societat del seu temps a través de l’art, contagiar la visió lúdica de la realitat, la llibertat de la creació. Llavors esdevé un referent de l’art contemporani a la Mallorca del nostre temps, un renovador que absorbeix el que porten les onades i els vents per a fer-ne, finalment, la seva síntesi.
Els seus temes arrosseguen el rastre dels treballs d’escultor. A vegades serà un joc de corbes, un cos mutilat, un tors masculí. Algunes pintures de la sèrie abstraccions m’han fet pensar en les dunes femenines de Juli Ramis. Però també hi ha humor, en algun cas cruel: la “dona botifarra”, el “punt del lloc comú”, el “parell d’ous rojos”. I surrealisme: la “dona endoll”, la “Mallorca sagnant”.
PERE PAVIA sentí l’atracció del teatre i explorà els significats de cada moviment del cos, justament perquè venia del món de l’escultura. Tot just quan el grup de teatre “Els Joglars” iniciava el seu camí, vingueren a Palma i feren una representació a la sala d’actes del col·legi de Sant Francesc. Després, Albert Boadella impartí un curs de mímica al qual vaig assistir. Ens feia treballar l’expressió d’un vers per mitjà dels moviments corporals i ens feu conèixer el gran Marcel Marceau per mitjà d’unes projeccions. Aprenguérem com es pot estimular el riure de la gent o el somriure a través del silenci. Acabat aquell curs PERE PAVIA creà el grup “Farsa” i popularitzà el personatge de l’Innocent.
Durant anys es dedicà a la pedagogia teatral i, gairebé de manera màgica, era capaç de conjugar les arts plàstiques amb la literatura i el teatre. I revestir tot el que feia d’una sensualitat lluminosa.
Mai no va deixar d’esser un rebel. Observau els seus bous en blanc i negre, l’expressió de la cara de les mones que dibuixa, observau, si de cas, alguna de les seves postes de sol.
GABRIEL JANER MANILA
Novembre de 2025
Enllaços d’interès:
