Gustavo 85 anys

Homenatge de Kairoi Art – Digital Museum

Un dels creadors més importants del món de la plàstica, no nascut a Mallorca, però que ha desenvolupat gran part de la seva carrera i ha viscut durant molts anys a l’illa, és Gustavo Peñalver, conegut artísticament com a Gustavo.
La biografia d’aquest petit gran home podria ser traslladada a un guió per interpretar una interessant pel·lícula, perquè Gustavo va ser xofer del mateix Jimmy Hendrix, en els dies en què va estar de concerts a Palma, i ha compartit taula amb Woody Allen, amb Danny de Vito, amb Ángela Molina, entre d’altres.


Instal·lat a Son Turó – Capdepera des de fa anys, és allà, al seu estudi, on desenvolupa la seva feina i emergeix la seva inspiració. El primer que em comenta en arribar al seu estudi és que ara gaudeix de pintar i haver trobat un nou sender per expressar-se amb el seu llenguatge. Em mostra aquestes peces a les quals es refereix i, efectivament, sorprèn que en el seu mateix estil hagi descobert un perfil de subtilitat en cadascun dels seus elements geomètrics i hagi eliminat volum i, per tant, pes a les seves obres. Com si les hagués alliberat de part de l’escenari i de la coreografia.

Gustavo Peñalver Vico neix a Cartagena el 11 d’abril de 1939, tan sols deu anys després que finalitzés la Guerra Civil Espanyola. 

Sent un nen i veient a Leonor, la seva mare, amb els pinzells i les teles, es va interessar per la pintura. Per motius familiars ella va haver de marxar a Mallorca i Gustavo va quedar a Cartagena amb el seu avi. Del seu pare només recorda que a l’edat de quatre anys, agafat de la mà de la seva àvia, una lleu figura li deia adéu al port. 

El 1946 es trasllada a la barriada de Son Españolet de Palma per trobar-se amb la seva mare, enyorant l’afecte dels seus avis. Recorda que a l’edat de vuit o nou anys ja va agafar el costum d’anar amb un quadern i una cadira plegable al carrer a passejar, fins a un lloc que li apetia. Col·locava la cadira i plasmava imatges quotidianes, gairebé sempre del centre de Palma. Fins a l’edat de setze anys va viure amb la seva mare. En aquest temps va començar a col·laborar per al diari Baleares amb la sección “Dibuixant al carrer”, que dirigia Joan Bonet, escriptor, articulista, pintor i pare de la cantant Maria del Mar Bonet.

Als disset anys es va marxar a Barcelona i en els següents cinc anys anava i venia de París, on s’instal·laria dels vint-i-dos als vint-i-tres anys. Després es va anar a Bèlgica i seguia col·laborant amb el diari, enviant els seus dibuixos i caricatures, Joan Bonet afegia la literatura. Va conèixer artistes com Xam, com Tarrasó que habitualment es reunien al Bar Riskal. Va compartir amistat amb el dibuixant Pep Bover.

En les seves primeres obres postimpressionistes es percebia una lleu influència d’aquell moviment anomenat fovisme, però del qual mai va abusar. Les seves ironies, el seu optimisme sobre colors plans ja emetia una forta personalitat d’aquell jove pintor. Ha estat un enamorat de la pintura de Matisse al qual mai ha imitat. Sempre ha impedit que les influències sobrepassin els límits. 

Una de les seves aventures més conegudes va ser la que va experimentar juntament amb el ja difunt periodista i gran amic, Miquel Vidal: Una volta a Mallorca en camell. Seixanta dies i quatre-cents quilòmetres d’una proesa que començaria a la Plaça de Cort de Palma al gener de 1964. 

El seu treball el va portar a relacionar-se amb rellevants personatges de l’època, com a l’humorista Miguel Gila, o l’actor Toni Leblanc, o el cantant Adriano Celentano, o l’humorista gràfic Chumy Chúmez i compartir espais de redacció amb Pere Serra, Pepe Tous, Pau Llull, Antonio Pizà, Joan Bonet i Miquel Vidal, entre d’altres. 

Va homenatjar Federico Fellini i Woody Allen amb uns treballs relacionats amb el cinema d’aquests directors. Woody Allen li va fer la pregunta: On és Capdepera?, a la qual Gustavo va respondre amb ironia; – és el lloc on el pintor Gustavo va a prendre cafè. 

A Capdepera, existeix l’Espai Gustavo, una galeria on s’exhibeixen peces úniques i reproduccions, així com samarretes, tasses, postals i altres productes que mostren la literatura i la gestualitat orgànica del creador. A Cala Rajada, principalment prop del port, hi ha obres de l’artista, col·locades estratègicament en diferents punts. 

La seva obra l’han comparat amb el dadaisme, amb el surrealisme, amb el pop art, alguna vegada algú s’ha atrevit a dimensionar un expressionisme ocult, o un naif inconscient. El cert és que Millwaukee, Berlín, Wisconsin i un sense fi de ciutats de tot el món han contemplat exposicions d’aquest artista, pintor i escultor i les seves obres formen part de col·leccions particulars i museus. 

Em permeto acabar amb un breu fragment d’un escrit que en certa ocasió vaig dedicar a la seva obra: Per analitzar l’obra de Gustavo, és imprescindible infiltrar-se en l’alquímia dels seus títols càustics, en els porus que deixa entreoberts en les seves prolongacions, les seves mordaces crítiques a les polítiques ruïnoses i indecoroses, els seus enigmàtics ornaments col·locats amb precisió inversa, el seu sarcasme, les seves figures retòriques. Cadascun d’ells ofereix la possibilitat de llançar-se a les seves aigües pantanoses. La voluptuositat que vislumbren els seus codis endògens són punyalades a l’ànim del pusil·lànime, embestides als il·luminats i als descarats. Ara, en el seu 85è aniversari, Kairoi Art – Digital Museum rendeix reconeixement a aquest mestre de la plàstica. 

Xisco Barceló – periodista

Exposicions anteriors.