Dos peixos joves nedaven i es van trobar amb un peix més vell que nedava en direcció contrària; el peix vell els va dir: «Bon dia. Com està l’aigua?». Els dos peixos joves van continuar nedant; finalment, un d’ells va mirar l’altre i li va dir: «Què dimonis és l’aigua?». (David Foster Wallace)

Sovint deixem de ser conscients de les realitats més òbvies i no ens adonem de quina és l’aigua en què vivim.

En l’aigua en què em moc, hi ha una realitat fonamental, i és el fet que les persones acudeixin a un museu o una galeria amb la senzilla intenció de contemplar un quadre o una escultura, però que, a mi, em sembla un fenomen sorprenent… si a més es tracta de la meva pròpia exposició, aquesta màgia sempre m’admira i em provoca una profunda gratitud.

Amb seguretat, commoure i provocar sensacions és l’únic fi i sempre el fi principal de qualsevol obra d’art i de l’impuls que l’art exerceix sobre les persones. Aquesta és l’única explicació que la contemplació, només amb el propòsit d’una recompensa sensorial estètica, sigui una realitat que no hem de donar per òbvia i que hem de valorar com un privilegi de l’ésser humà.

D’altra banda, entenc que la vida d’un quadre comença quan s’exposa; quan una obra s’enfronta a noves mirades és quan realment comença la seva pròpia biografia i la seva transcendència. L’èxit de la seva supervivència dependrà de l’anàlisi, l’explicació, la crítica… però sobretot de l’emoció que provoqui en qui l’observa.

Doncs bé, ara és el torn de presentar la meva feina i els toca a vostès, en el seu paper d’observadors actius, entrar en el joc; l’acceptació o el rebuig, l’èxit o el fracàs de les obres que aquí els presento ja no depèn de mi: l’obra està exposada i “llançada” a la seva pròpia història a través del sentir de noves interpretacions.