Pascual de Cabo
Potser la definició de pintura contemporània és una de les més confuses, en gran part a causa de la seva ambigüitat. L’art contemporani engloba pintors des de finals del segle XVIII i principis del XIX fins a l’actualitat. El període posterior a l’impressionisme i els moviments d’avantguarda va donar lloc a una crisi d’identitat que perdura fins avui.
Però generalitzar d’aquesta manera seria totalment injust. Altrament, genis com Murakami, Barceló, Klein, Antonio López, Warhol i Tàpies, entre d’altres, no figurarien entre els artistes influents de la història de l’art.
I a tot arreu hi ha persones que, tot i no formar part d’aquesta llista selecta, dediquen la seva vida a la gran passió que és la pintura, i dins d’aquesta evolucionen a través del coneixement, l’estudi, l’experimentació, l’instint, la perseverança i els esclats de geni.
Persones dotades d’una capacitat superlativa per afrontar, dia rere dia, la creació d’un nou albada. O, per dir-ho d’una altra manera, per capturar en un llenç en blanc aquell setè dia de la creació que Déu va reservar per al seu descans.
Un d’aquests artistes és Pascual de Cabo, un pintor nascut a Alacant que viu i treballa entre Sevilla, Tànger i Mallorca.
Durant sis dècades, Pascual de Cabo ha treballat principalment en les disciplines de l’art impressionista, figuratiu i abstracte.
A Pascual li agraden i admira tant els quadres d’Antonio López i Andrés García Ibáñez com els de Joan Miró i Edward Hopper.
Ha estat una figura clau en ambdós camps. La seva exposició, organitzada pel Cercle de Belles Arts de Palma, ‘Exposició antològica 1961/2026’, és un testimoni del seu domini: un viatge per la perspectiva pictòrica de les seves obres impressionistes i figuratives, que Pascual ha conceptualitzat com a simbòliques.
Al mateix temps, en la seva defensa incondicional de l’artista versàtil, Pascual s’endinsa en la pintura abstracta sense gaire esforç, com si fos el més natural del món, com passar de capítol.
Deixant de banda la realitat i la imitació de les formes, traça línies emocionals per descriure un altre tipus de llenguatge: l’art abstracte, vist a través de la seva visió eclèctica. Línies, formes, colors, estètica pura. Pascual s’endinsa en l’univers de Klimt, Pollock, Rothko, De Kooning, Franz Kline, Arthur Dove i Julie Mehretu, i el recorre com un mariner expert enmig d’una tempesta.
Als set anys, va ensenyar la seva primera obra d’art a la seva mare i li va dir que volia ser artista. Ha recorregut de llarg a ample Amèrica del Sud; ha viscut a Nova York, a Broadway, a Munic, a El Salvador, a Mallorca i a Sevilla; ha viatjat fins a l’altra punta del món i ha pintat en cadascun d’aquests llocs.
El Museu d’Art Digital Kairoi reconeix la trajectòria d’aquest talentós pintor contemporani exposant una àmplia selecció de les seves obres a la seva plataforma digital.
Sempre he recordat una cosa que em va dir Pascual de Cabo al final d’una entrevista: «Només vull pintar, i quan això s’acabi, continuaré pintant; i en altres vides, també continuaré pintant».
Text: Xisco Barceló
