TARRASSÓ, LA REVOLUCIÓ CROMÀTICA.

Una aproximació a la figura d’algú de l’alçada de Tarrassó és ja d’entrada un gran repte, definir-la resulta impossible. Amb l’espontaneïtat que sempre el va caracteritzar, la millor definició de la seva obra la va expressar ell mateix en una entrevista per a la premsa: «Sense color no hi ha pintura».

Casimir Martínez Tarrassó va néixer l’any 1900 a Sarrià (Barcelona), en un entorn familiar molt humil. Amb només un any de vida va quedar orfe de pare, i la seva mare, de qui va adoptar el reconegut cognom com a artista, amb gran esforç i moltes penúries, va aconseguir tirar endavant Casimir i els seus dos germans. Aquesta vivència marcaria el nostre pintor per sempre. Mai oblidaria aquella infantesa mancada de recursos.

Si en ocasions es debat sobre si el geni neix o es fa, Tarrassó va arribar a aquest món ja predestinat. Als set anys va ser matriculat a l’Escola de la Llotja de Barcelona, on va tenir com a professors a Félix Mestres i a Ramiro Rocamora, però el seu caràcter rebel i indisciplinat no es va ajustar bé amb aquell model d’ensenyament acadèmic. Més tard va cursar estudis de pintura al Cercle de Belles Arts de Barcelona on Nicolás Raurich (1874-1945) va ser el seu mentor i qui l’ajudà a millorar la tècnica de la pintura i el dibuix, essent el jove Tarrassó aprenent en el seu taller gràcies a l’amistat de la seva germana amb la família Raurich, convertint-se en l’alumne més destacat. Mentre es dedicava en cos i ànima al noble art de la pintura, per subsistir, Tarrassó va treballar en una empresa de comerç com a repartidor i venedor ambulant.

El punt d’inflexió que determinaria la seva posterior evolució com a artista sorgiria amb l’aparició de Ramona Planas, persona d’exquisida sensibilitat artística i formació, qui acabaria convertint-se en la seva esposa. Comptava ella amb un taller d’art propi que va compartir amb Tarrassó per impartir classes al seu alumnat, i va ser qui l’animà a realitzar la seva primera exposició individual a les Galeries Layetanes de Barcelona el 1928. Després de la guerra civil espanyola, en la qual va sobreviure com va poder, sobrevingueren uns esdeveniments decisius en la seva trajectòria artística i personal. D’una banda, exposaria a les Galeries Augusta de Barcelona, presentant unes obres plenes d’un cromatisme enèrgic i vitalista que deixaria atònit al gran públic i dividiria dràsticament la crítica i, d’altra banda, visità per primera vegada Mallorca, illa que, juntament amb la Costa Brava, passaria a ser la seva principal font d’inspiració i en la qual fixaria la seva segona residència fins al seu traspàs. 

Com passa amb la majoria dels genis, Tarrassó va ser un avantguardista del seu temps i, com a resultat d’això, en bona mesura, un incomprès. Els qui van tenir la sort de conèixer-lo i gaudir de la seva amistat el qualificaren com un personatge excèntric, de gran temperament, de tracte directe i sense embuts, però també d’una gran senzillesa i sensibilitat. 

La seva residència a Palma i el seu estudi a Santanyí no oferien comoditat alguna més enllà del més elemental; era totalment aliè a la codícia i sentia cert menyspreu per tot allò material: un perfecte àcrata sense ser-ne conscient. Per a Tarrassó la seva vida era la pintura, i no feia res ni li importava res que no es relacionés amb ella. Assistia amb assiduïtat a reunions amb artistes, tenia fama de gran orador i mantenia amistat amb pintors de la seva generació, però mai no va voler tenir marxant -els considerava sangoneres- i sempre va professar una gran animadversió als galeristes als quals titllava de «pirates i vius». Mantenir-se ferm a les seves conviccions li va generar poderoses enemistats i en més d’una ocasió li va tancar algunes portes molt desitjades. 

L’art de Tarrassó és vitalista i sensorial, els traços del seu pinzell mostren en els seus pigments l’alegria de la vida. La seva obra està plena de sensacions vibrants que ell captura del seu entorn i plasma sobre el llenç, la seva pintura és viril, de gran empastat, esplendorosa des del primer traç. L’amalgama cromàtica és sempre atrevida i revolucionària, lluny de la realitat objectiva. Tarrassó crea un món colorista paral·lel, aplicant gruixuts cops d’espàtula, vigorosos i absolutament lumínics. A mesura que transcorre la seva trajectòria el cromatisme adquireix una major transcendència, els seus paisatges sucumbeixen a una deconstrucció pròxima a l’abstracció. El cel és a vegades de color vermell o groc, les muntanyes de color fúcsia, blau o turquesa, la virulència dels seus traços és sempre exacerbant, però tot encaixa a la perfecció en aquest bell univers del qual és creador Casimir Martínez Tarrassó. 

Pel que fa a les seves influències, Tarrassó va beure de la font del postmodernisme, del fauvisme i també de l’expressionisme, però la seva visió exultant del paisatge, la seva peculiar tècnica per afrontar els reptes i el seu estil personalista marquen distància respecte a aquests moviments artístics. Joaquim Mir i Hermen Anglada Camarasa són sens dubte els pintors modernistes que més el van inspirar, i Paul Gauguin el fauvià que el va influir. No obstant això, l’obra de Tarrassó no es presta a cap tipus encasillament, bé que alguns crítics contemplen Tarrassó com un continuador de Joaquím Mir. 

El cert és que Tarrassó ha estat un gran creador i els grans creadors es converteixen en generadors de la seva pròpia corrent. Els seus deixebles més rellevants són Octavi Pou, Fidel Bofill, Josep Farràs i, molt especialment, Rosa Palou Rubí, de Campanet (Mallorca). Tarrassó va ser un artista en constant progressió i, per consegüent, no resulta fàcil fixar etapes en la seva trajectòria, bé que sí que podem esmentar tres èpoques clarament diferenciades: una primera de joventut que abastaria fins al final de la guerra civil (1939) d’estètica academicista i amb certa influència de Raurich, una segona, des de 1940 fins a finals de la dècada dels seixanta, la de major transcendència i rellevància i en la qual va desenvolupar tot el seu potencial creatiu, expandint de forma incessant la seva paleta cromàtica, i una tercera i última, de 1970 fins al seu òbit el 1980, en la qual la seva obra arriba a un punt de deconstrucció de tal magnitud que la forma és absorbida per la cromàtica, el resultat ronda l’abstracció. 

Des de 1940 les seves exposicions es succeeixen de forma continuada en les principals sales nacionals amb notori èxit bé que no sempre compreses per un sector de la crítica. Una part considerable dels seus clients van ser col·leccionistes estrangers (anglesos, francesos i alemanys). De forma habitual va exposar a La Galeria Augusta, Les Galeries Layetanas, Palau de Congressos i Sala Gaspar (Barcelona), Cercle de Belles Arts/Casal Balaguer, Galeries Costa, Club Pollença (Mallorca). Va rebre importants premis i medalles en reconeguts certàmens nacionals, i la seva obra està representada en els més distingits museus d’art modern: Museu Carmen Thyssen, MNAC, Museu del Prado, Musée d´Orsay, Grand Palais, Museu Castell d´Aro, Es Baluard, etc. 

Aquest geni de Sarrià va conèixer l’èxit a la darrera etapa de la seva vida i ha estat després del seu traspàs quan la cotització de la seva obra no ha parat de créixer. 

Tarrassó va ser ante tot un pintor creatiu, un artista peculiar i insòlit, un revolucionari del color, sempre fidel a la seva art i als seus principis estètics, grandiloqüent com la seva obra, dotat d’una creativitat sense límits i alhora un ésser controvertit que no va dubtar a trencar de manera conscient les normes establertes i, alhora, menysprear bona part de les innovacions artístiques del moment. 

No li va importar renunciar a part del seu èxit en vida ni a les lloances insubstancials d’alguns assentats plomalls de la seva època. Ni el diner ni el reconeixement van ser capaços de trencar la seva integritat. Va viure per i per a l’art. La resta li interessava ben poc.

 A la història de l’art el nom d’aquest col·lossal artista apareixerà sempre escrit en lletres majúscules.

Damián Verger Garau

Perit Judicial en Art i Antiguitats i Crític d’Art

Exposicions anteriors.