Pau Lluís Fornés ha estat un d’aquells artistes que com a creatius alquímics no van deixar mai d’explorar nous camps i mons reals o imaginaris, i per tant, mai van deixar de créixer. 

El seu estil és voluptuós, abarrocat i ple de simbologies. L’univers oníric és una constant a tota sa seva obra. Els seus personatges, i fins i tot els seus objectes no són de carn i ossos, ni tan sols materials, estan embastats amb es teixit dels somnis. Sa realitat escollida subjau rere es vel d’una densa i etèria atmosfera que de vegades arrossega cap a sa desesperació i sa bogeria, i en altres casos cap a una resignació impàvida. 

Ses seves figures de rostres lírics, el seu delicat clima d’asfíxia, flors, fruites, naturaleses mortes banyades en cromàtiques de plates i ors, desencadenant un desordre ordenat en una superposició de plans, alhora caòtics i estructurats. 

Malgrat com de nostàlgica és la seva obra, en què sa solitud, sa mort i sa bogeria sovint coexisteixen i s’encavalquen, Pau Lluís Fornés amb certa freqüència deixa un indici de llum cap a l’esperança. A diferència del seu homòleg Joan Miquel Roca Fuster, Pau L. Fornés ofereix als seus llenços una possibilitat al tenebrisme, una aposta per i per a la vida. 

Ses influències dels pintors prerafaelistes i simbolistes del segle XIX són perceptibles a la seva obra, i sa simpatia envers ses tècniques del cubisme i el surrealisme resulten evidents. S’amalgama de colors de la seva paleta, abasta gairebé tota s’escala cromàtica, utilitzant ses diferents tonalitats al seu gust sense atendre en absolut sa realitat objectiva dels motius plasmats a ses teles, utilitzant indistintament l’oli combinat amb l’acrílic. 

No podem deixar de reüll sa intrínseca relació que Pau Lluís Fornés ha mantingut amb sa literatura i la seva estreta col·laboració i amistat amb autors tan significatius com Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Camil Josep Cela, Josep Maria Llompart, Margalida Magraner, Bartomeu Fiol o Rainer Maria Rilke, entre d’altres. 

Grasis a la seva idiosincràsia multidisciplinar i la seva predisposició cap a noves metes i projectes, ha deixat una empremta profunda i dispar al seu llegat. Va destacar com a pintor muralista (Parlamet de les Illes Balears, Talaia Club al Port de Sóller, Royal Pub de Palma, La Pajarita…), i com a pintor de temàtica religiosa (Retaule de l’altar major de Santa Catalina Tomàs de Palma, Tríptic de l’altar major de Sant Agustí, llenç de Nostra Senyora de Robines de l’església de Binissalem…). El 1963 el Cercle de Belles Arts de Palma de Mallorca li va atorgar la Medalla d’Honor del Saló de la Tardor. 

Entre les principals virtuts que se li poden assignar a un artista, hi ha l’originalitat i l’habilitat de mantenir un estil propi que el diferenciï dels altres; Pau Lluís Fornés compleix amb aquestes dues característiques. 

Més enllà de gustos i tendències, Pau Lluís Fornés és un artista en tot el sentit de sa paraula. Un home honest amb un rerefons renaixentista capaç de simbiotitzar sa poesia, es drama i sa música en una obra plàstica. Sa dolçor a la cara dels seus personatges se transforma en plor, i sa innocènci angelical en pecat veneri. La seva versatilitat camaleònica i sincera transforma les seves composicions en paradisos artificials. A la seva obra, tot resulta possible, encara que romangui entreteixit entre les lianes dels somnis. 

Damià Verger Garau 

Perit judicial d’art i antiguitats i crític d’art.