LLORENÇ GUAL: EL SINUÓS CAMÍ VERS L’EXCEL·LÈNCIA.

Escriure sobre l’art no és tasca fàcil; i esplaiar-se en crítiques la finalitat de les quals no sigui altra que aproximar-se d’una forma objectiva al resultat de
l’obra de l’artista, resulta encara més complex. Entre altres coses perquè l’art en si, és una acumulació d’emocions, sensacions, passions, sentiments; i en últim terme el que ens expressa l’autor a través del qual percep, amb la seva visió, la seva tècnica i la seva ànima. I si a més l’artista és un amic del qual has observat la seva evolució i trajectòria al llarg dels anys, és un honor, però també suposa una major responsabilitat. 

En qualsevol disciplina—sigui o no artística—per a destacar i marcar una pauta sòlida i diferenciadora, es requereix voluntat, esforç, disciplina, perseverança, i sobretot d’una gran passió que t’il·lusioni dia a dia en el teu projecte o tasca. En el cas d’un artista es requereix un ingredient més: haver
begut l’elixir màgic d’una creativitat inusitada que els déus atorguen a uns pocs escollits.

Llorenç Gual, ja convertit en mestre del dibuix, l’aquarel·la i el pastel, és sens dubte un dels privilegiats d’aquest bell Olimp de l’art. Va néixer amb aquest do i ha romàs fidel i perseverant en el seu objectiu: evolucionar vers a aconseguir l’excel·lència. El seu trajecte—com el de molts—no ha estat un camí de roses. La seva dilatada etapa bancària no sempre va resultar el millor aliat per a un artista en essència. El record en alguna de les oficines, a les quals va deixar grata empremta i afectuosos records, dibuixant al llapis paisatges i racons de la nostra illa en un menyspreat paper, amb gran fluïdesa i encert.

Malgrat haver assolit el que s’hagués proposat de manera autodidàctica, Llorenç Gual va optar pel tirany més difícil i de menor reconeixement per part del gran públic a l’hora de recollir èxits. Va explotar el seu potencial innat sense treva. Es va centrar en el dibuix a carbó llapis fins a obtenir la perfecció —com van fer els pintors clàssics— per a després endinsar-se en les difícils tècniques de l’aquarel·la i el pastel, del qual actualment n’és, sens dubte, un referent.

Des de fa dècades —i per a la desgràcia d’aquells que vivim dia a dia aquest apassionant univers de l’art— la majoria d’artistes plàstics defugen bona part d’una imprescindible formació per a endinsar-se en l’espectacle mediàtic tacant teles i congratulant-se de la trivialitat de les ocurrències.

Llorenç Gual, amb esforç, sacrifici i àvid de constant autosuperació, sent fidel als seus principis i a allò que li dicta el seu interior, ha romàs en la senda correcta, la que distingeix als grans de la resta. En la seva infància ja dibuixava i gargotejava com cap en el seu col·legi i des de llavors no ha parat mai. Va rebre les primeres lliçons de dibuix i pintura del seu propi pare; posteriorment acompanyaria en les seves excursions pictòriques a “plein air”  al gran artista del postimpressionisme mallorquí: senyor Ramón Nadal, i també al prolífic Toni Rovira, en els caminois furgats de Pollença i Formentor. Va ser alumne destacat del gran mestre Joaquín Torrents Lladó a l’Escola Lliure del Mediterrani fins a la seva prematura defunció, i va continuar perfeccionant la seva tècnica a l’Acadèmia Pascual de Cabo.

Les tècniques utilitzades per Llorenç Gual es perfilen en línia amb la seva personalitat. Els seus dibuixos al carbó són sensacionals; el negre de la barra i el llapis sobre un fons blanc de paper a les seves mans es transformen en un vívid i frondós paisatge mediterrani. Les seves aquarel·les, que no permeten la més nímia rectificació vessen una perfecta harmonia cromàtica; i els seus pastels, en els quals es percep que l’artista ho ha donat tot, són sens dubte el seu major segell d’identitat. La sensibilitat amb la qual tracta els seus paisatges —tant d’interior com costaners— mereix una anàlisi i també l’admiració més gran. Imposa un eteri joc de llum i ombres en totes les seves obres. No sols s’aplica darrere de la perfecció, sinó que sent i plasma l’ànima dels seus paisatges que emergeixen amb tota la seva intensitat sota el sedassejat vel de la calitja.

A “plein air” i amb la solitud del paper en blanc i un estoig de colors, Llorenç Gual travessa Mallorca de punta a punta a la recerca del motiu que més li il·lusioni: pot ser una coneguda cala, el carrer d’un poble o una casa en runes; el resultat de l’obra serà sempre una creació plena de bellesa i delicadesa.

El mestre Llorenç va optar des d’un començament pels rumbs més laboriosos i el recorregut que imposa la distància més llunyana. Un gran artista és inconformista. No el complau palanquejar-se en la còmoda posició del pintor d’ofici. Ni tampoc busca l’èxit i el reconeixement a curt termini. Els grans creadors couen el seu mestratge a foc lent i amb diligència.

El pas del temps és a vegades ingrat, no reconeix els mèrits a qui deu i amb desdeny deixa en l’oblit de manera injusta a prestigiosos artistes. També a vegades posa a molts en el lloc que els correspon. Llorenç Gual s’ha forjat com a artista en una trajectòria impecable mitjançant la constància del treball, una permanent autosuperació i el seu amor incondicional per les coses belles.

Damián Verger Garau

Perit Judicial en obres d’Art i Antiguitats i Crític d’Art