Hermen Anglada Camarasa

Hermen Anglada-Camarasa (Barcelona 1871- Port de Pollença 1959) inicia la seva carrera pictòrica a Catalunya però la desenvolupa a Paris, on queda fascinat per les escenes que li ofereix la vida nocturna, creant un estil propi que aviat li dona fama internacional. Així, obté nombrosos premis i les seves obres es coneixeran arreu d’Europa, Rússia, Argentina i més tard als EEUU. Des de París, el 1908 fa un viatge a Mallorca i, atret pjer la llum i els colors que troba a l’illa, repetirà algunes estades més llargues en el Port de Pollença per després retornar a la gran ciutat. L’estiu de 1914, amb devuit de les seves obres més importants exposades a la Biennal de Venècia, l’esclat de la guerra el duu a perllongar l’estada pollencina, per decidir finalment quedar a viure en el petit poble pescador, el que suposarà un canvi decisiu en la seva trajectòria. Oblidant el seu passat cosmopolita, es dedica amb entusiasme a copsar i interpretar la llum i el paisatge mediterrani en clau decorativa, una màxima entre els seus ideals pictòrics.

L’escenografia pollencina és esplèndida, variada i canviant. Els colors que a París havia de provocar amb jocs de llums artificials, se li presenten espontàniament, i es deixa dur pel gaudi de la natura. A més, Pollença li ofereix una pau d’esperit no coneguda, una vida assossegada i senzilla en contacte amb els habitants propers, amb els qui s’uneix per activitats d’esbarjo. Amics i coneguts el visiten des de París, per compartir amb ell els plaers i privilegis d’un enclavament com aquell, creant noves xarxes i estructures que afavoreixen el turisme incipient de la zona. Ben arrelat, adquireix un terreny on planta fruiters i crea un jardí al seu gust personal, que li donarà nous motius per a les seves pintures. Al llarg d’aquests anys, la seva obra es donarà a conèixer a diverses ciutats espanyoles i en un nou mercat, els Estats Units.

L’esclat de la guerra civil troba casualment Anglada fora de l’illa, a Barcelona, on presenta una exposició de paisatges, i degut als seus antecedents republicans es veu obligat a posposar el seu retorn. Amb el desenvolupament dels fets, i després d’una estada a Montserrat, el gener de 1939 s’exilia a França amb la seva dona i filla Beatriz, amb intenció de viatjar cap a Amèrica, però l’ocupació de París per l’exèrcit alemany el fa abandonar la capital i marxen a viure a un petit poble de la regió de Nièvre, al centre del país. Amb dificultats per pintar i desitjós de tornar a Mallorca des del primer moment, fins el 1948 no va aconseguir el visat que li va permetre retrobar-se amb el seu petit paradís, la casa que havia deixat només per uns dies 12 anys enrere, i els amics, vivint llavors feliç fins a la seva mort.

Silvia Pizarro. Historiadora de l’Art