Carlos Andrés López del Rey – Carloandrés
Nascut en Sada de família i arrels valencianes, el seu interès per la pintura i el seu compromís amb l’ensenyament el van portar per mitja Espanya, per a recalar a Eivissa, on va donar gran part de si; aquesta ciutat li dedicarà enguany dos grans retrospectives amb motiu del seu centenari, perquè la seva obra va més enllà del paisatge i del retrat; representa una visió de l’Eivissa i els eivissencs del segle XX, un passeig pel paisatge espanyol, la seva particular absorció i interpretació de les tècniques i modes pictòrics de la nostra història de l’art.
Carlos Andrés López del Rey – Carloandrés – (Sada – A Corunya, 1926 – Eivissa, 2018), artista valencià establert a Eivissa, va ser un lluitador de l’art per l’art. Va defensar la figuració i el realisme, sense renunciar a les troballes tècniques i formals de l’abstracció de la seva època, que va incorporar a la seva visió de la pintura. La seva idea és la de la pintura total, que abasta totes les seves formes i manifestacions. El predomini de la forma sobre el fons: allò fonamental en una pintura és la combinació de la composició, el color, el dibuix, l’estètica, la tècnica fins i tot; no el tema, el representat, que és contingent. La seva herència està en la seva originalitat i el seu mestratge.
Només els seus més íntims coneixien als personatges que convivien en ell: el professor recte i seriós – una miqueta tímid, potser -; el caminant carregat de cavallet, caixa de pintures i llenç que recorria carrers i camps; el mig monjo tancat en el seu estudi treballant anys i anys sobre un mateix llenç; el cercador de la perfecció absoluta de l’obra, encara conscient que, com ell mateix deia: la perfecció no està en aquest món. Per a ell, l’Art està per sobre de tot, per sobre de la política i fins i tot de la religió.
Sempre fugisser de la festa, de la socialité, del bar i els esdeveniments. Els únics actes socials als quals mai faltava eren a les inauguracions de les exposicions de tots els pintors de l’illa, per als quals sempre tenia una paraula amable. Sempre percebia alguna cosa bella o estimable en la pintura dels altres. Era un devorador omnívor de pintura en sales i museus. Procliu a la mística religiosa, a la poesia i a la solitud. Sovint aïllat en si mateix i en el seu art. Només se sent còmode expressant-se amb la poesia i els pinzells.
Les seves llarguíssimes sessions d’estudi eren temibles per als retratats. Alguna nina acabà plorant de desesperació en alguna ocasió, i en alguna altra va haver de demanar que li deixessin la roba en un maniquí perquè no aguantaven més el posat. Per això tantes vegades el personatge apareix capturat en l’oli.
El seu cercle d’amistats està ple de pintors i poetes, en una enumeració necessàriament incompleta: els pintors Miquel Villà, Luís Arcas, Ricardo Llorens, Hernández Mompó, Arseni Pellicer, Beppo, Pomar; els poetes Paco Brines, Ricardo Defarges, Julia Uceda, Jean Serra, Isidor Macabich. Enumerar els seus alumnes excedeix de les possibilitats d’aquest article.
Carloandrés va passar part de la seva infància d’aquí cap allà, per a acabar recalant a València, on el seu pare, carabiner, va prestar servei durant la guerra. Allí va realitzar els seus primers estudis en Arts i Oficis i en el taller d’imatgeria de Rausell i Llorens. Posteriorment es trasllada a l’Escola de Belles Arts de Sant Ferran de Madrid, per a acabar la carrera de Belles Arts a l’Escola de Sant Carles de València. Allí realitza la seva primera exposició a la Sala Mateu (1948) Va recórrer pintant mitja Espanya. Des que va guanyar el primer concurs oposició de pintura de la Caixa d’Estalvis de València en 1949, que li va permetre recórrer la geografia espanyola a la recerca de temes, experiències i coneixements. Es va formar a Madrid – on va ser copista en el Museu del Prado- i València, pintor a Sevilla, professor de dibuix en Lalín (Pontevedra), pintor i professor a Eivissa – on es va assentar durant seixanta anys – pintor en Pobla de Segur (Lleida), a Morella (Castelló), a Jaca (Osca), en Castro Urdiales (Cantàbria).
Treballa la tinta xinesa, la sanguina, el gouache, l’aquarel·la, el llapis, l’encàustica i per descomptat la pintura en l’oli. A vegades tot sol, a vegades combinant-les. També treballa el gravat sobre diversos materials i amb diferents tècniques. De totes elles, les seves preferides seran sempre el gouache, el dibuix del natural, i la pintura a l’oli. Quant a l’oli, l’utilitza tant sobre llenç o fusta, com diluït sobre paper. Una de les seves tècniques més característiques és la utilització del foc per a cremar la pintura sobre el llenç, que una vegada calenta pot treballar amb l’espàtula i donar-li forma per a, una vegada refredat, tornar a pintar damunt creant diverses capes de matèria entrecreuades. D’aquesta manera aconsegueix reproduir la seva tan personal interpretació de les parets, a vegades ferides i amb segles de capes de calç superposades, i les formacions de roques que caracteritzen una part important de la seva producció. El seu treball és lent i meticulós, a vegades torna i retorna sobre un mateix quadre durant anys. Mentre una obra no ha sortit del seu estudi serà susceptible de ser modificada a causa del seu inconformisme feroç i autocrític. Sempre pensa que una obra és millorable.
Aquí us deixem una mostra del que va aconseguir, el que va intentar, el que va buscar i el que tal vegada va trobar, al llarg de més de setanta anys de pintura.
Per a més informació:
https://fundaciocarloandres.org/pintors/carloandres-vid-lopez-del-rey-carloandres
https://carloandres.org ,amb l’inici del catàleg raonat i estudis sobre el pintor
